02.03.2009
Albert
Capítol II: Plats bruts
Per recuperar-se del malson va decidir aixecar-se i anar a la cuina a posar-se una copa. En Pau i la Gemma, els dos estudiants amb qui comparteix pis, encara dormíen. A la cuina l’esperen una pila de plats i vasos apilats a l’aigüera des de feia massa temps. Després d’inspeccionar-los i d’ interpretar que l’olor i el color de les enigmàtiques substancies que els habiten, de la mateixa manera que els colors cridaners en els animals verinosos com la granota fletxa o el pop d’anells blaus, deuen ser un advertiment de perill, decideix agafar un vas net. Al obrir la porta del rentaplats, es va alliberar un soroll terrorífic, com si el mateix Satanàs esquincés les entranyes de l’horror. Per sort, però, incomprensiblement en Pau i la Gemma van seguir dormint. Va treure una ampolla de vodka de la nevera que havia sobreviscut a la festa de la nit anterior, es va omplir el vas i pràcticament sense aturar-se per respirar va fer-lo caure gola avall. Va tornar a omplir-se el vas, va fer-ne un glop i s’assegué a una cadira davant de la taula de la cuina.
Absent en la seva reflexió, no va sentir apropar-se les passes descalces d’en Pau.
-¿T’ha despertat la porta del rentaplats? Ho sento. -va dir-li al veure’l atravessar la porta de la cuina.
-No, que va. Fa poc que he arribat. Hem anat al bar d’uns de la facultat.
En Pau, que només duia uns calçotets negres amb un forat al camal, va acostar-se a la nevera i mentre amb una mà es gratava la part baixa de la panxa, amb l’altre va agafar un plàtan.
-I tu que fas despert? Tot bé? -va preguntar mentre pelava el plàtan amb més dificultats de les esperades.
-Si, tot bé. Perquè ho dius? –mentre responia, en Gastón va palpar amb el peu sota la taula buscant la sabatilla.
-Home, no se, són més de les quatre, estàs amb uns gallumbos i una samarreta que fa fàstic a la cuina, amb un vas buit i una ampolla de vodka oberta sobre el marbre. Tu diràs. No em diguis que encara estàs amb lo de la Natalia? Tu el que has de fer es venir un dia de festa amb mi que veuràs com acabes tocant pel.
-No, es que no en tinc ganes, saps?- va respondre evasiu després d’arquejar les celles estupefacte pel darrer comentari del seu company de pis.
- Tu sabràs.
En Pau es va haver d’ajudar d’un ganivet per pelar el plàtan, l’engolí amb tres o quatre mossegades i mentre es llepava un tall que s’havia fet al dit amb el ganivet, va llençar la pela sobre els plats de l’aigüera. Va tornar a gratar-se, ara el pit, mentre fixava la mirada a terra com esperant una genial idea per tal de matar el temps. No ho deuria aconseguir perquè a continuació, de l’interior dels seus calçotets negres trencats, amb aire de desgana va treure una bosseta d’heroïna embolicada amb paper de plata.
-Va Gastón, que ara se’t passaran tots els mals. -exclamà mentre obria el calaix dels coberts per treure’n una collera.
-Però que dius! Que jo no em punxo això! Que no em foto merda! -va cridar més espantat que no pas molest.
En Gastón ja suposava que en el ritme frenètic de vida d’en Pau les drogues deurien jugar un paper important, però el fet es que mai havia pogut constatar-ho, i ara que l’evidencia se li presentava, una sensació d’angoixa, com la que tenen els nens a certa edat quan pateixen perquè els pares tornin massa d’hora de passejar, el neguitejava.
-Que no ens la punxarem home, ens la fumarem que es molt millor.
-Es pot fumar?-preguntà encuriosit. -És igual, no m’ho diguis! Si no ho vull saber! Jo no penso fotrem res.
-Ok, ok. Com vulguis, però et convido jo eh.
-M’és igual!
En Pau va posar la heroïna sobre el paper, l’ escalfà, va enrotllar un altre tros de paper de plata i se la va fumar. Després va deixar el paper sobre el marbre de la cuina, va respirat fons amb els ulls tancats durant uns segons i va marxar. Mentre sortia de la cuina, abans d’enfilar el passadís cap a la seva habitació, s’aturà un moment i sense ni tan sols girar-se va dir-li a en Gastón:
-Per cert, hauríem de rentar plats.
Hahahaha…al igual no molaria viure amb qualsevol dels dos!