Pàgina web creada per antics estudiants de filosofia amb vocació de ser un repàs informatiu de falses-notícies (i no tan falses) destacades de l’actualitat. Fantàstic sentit de l’humor sumat a una impecable execució…

http://www.elmundotoday.com

Per tots els nostàlgics -i un punt freaks- que recordem amb tendresa les aventures d’en Son Goku, els interminables camps de futbol d’Oliver y Benji o el mono Amedio d’en Marco, El hombre linterna va treure el passat dia 8 de maig el seu primer disc: Cartoon Rock!! En aquest treball, la banda recupera i versiona les mítiques sintonies televisives de sèries infantils dels 80 i els 90 com D’artacan y los tres mosqueperros, David el Gnomo, Willy Fog…

Imatge de www.elhombrelinterna.es

El hombre linterna es un grup que fins ara només actuaven en directe a les nits de Madrid, però que gràcies al boca-orella i a que algun dels seus integrants participen en el programa de Cuatro, El Hormiguero, han augmentat la seva popularitat.

Es tracta d’una proposta una mica especial, però ara que s’apropa el bon temps i les vacances, és una manera fantàstica d’injectar-se bon rollo directament a la vena.

Després de dues propostes musicals estrangeres, en aquesta ocasió torno a recomanar el so d’una banda nacional. No obstant, es tracta d’una banda nacional molt internacional, ja que tot i que els dos membres que componen The Pinker Tones són de Barcelona, la seva música és coneguda i distribuïda per tot el món. Es tracta d’un projecte que va néixer l’any 2001 quan Mister Furia i Professor Manso es van ajuntar per a la realització d’una sintonia televisiva. Tan exitosa va resultar l’experiència que van decidir iniciar una aventura musical en comú, que des d’aleshores els ha permès treure al mercat varis treballs.

Imatge de www.marea-azul.es

Més que un estil de música, The Pinker Tones és una manera de fer música, ja que tot i la gran varietat d’estils de les seves cançons, en totes elles s’hi pot reconèixer el segell propi de la banda, basat en una música simpàtica i vital, ritmes festius i per damunt de tot, una producció brillant.

Com a anècdota freak, dir que The Pinker Tones han produït, juntament amb Risto Mejide, el disc de la última guanyadora d’Operación Triunfo, Virginia Maestro, sota el nom de Labuat.

Ningú disfruta més dels béns de luxe que el líder Nord-Coreà Kim Jong-il:

Se n’orgulleix de tenir la millor bodega del país, amb capacitat per a 10.000 botelles.

Té predil·lecció per exquisiteses com la llagosta, el caviar i el sushi, que se’l fa portar en avió especialment per a ell.

La CNN diu que els seves despeses anuals en conyac Hennessy pugen a un total de $700.000, quan el sou mig d’un nordcoreà rondaels $900 l’any.

A en Gastón, les hores prèvies a la seva pecaminosa trobada se li van fer eternes. Per ocupar el temps va decidir afaitar-se, i en un gest d’originalitat estètica poc habitual en ell, va voler experimentar i deixar-se les patilles llargues. A la pràctica, però, un cop ja n’havia perfilat una, la interrupció de la Gemma que havia de fer servir el lavabo abans de marxar a sopar amb uns amics, va fer que oblidés la seva innovació estètica, raó per la qual va segar l’altre patilla com feia normalment i, per tant, el seu invent va quedar en res.

Un cop va acabar d’afaitar-se va seure al sofà esperant que arribessin les 8, hora convinguda amb la gatita_pdf per a la seva trobada sexual. No obstant, quan mancaven pocs minuts perquè arribes la seva cita, els macarrons crus que havia devorat durant tot el matí varen manifestar-se iradament en forma d’uns moviments intestinals gens habituals. Ràpidament va anar al lavabo per alliberar la bestia que lluitava a l’interior dels seus budells, però just abans de seure a la tassa va comprovar amb incomoditat com la Gemma, amb les presses, havia oblidat un tampó usat sobre la cisterna del vàter. Tenia clar que amb aquell inesperat convidat no seria capaç de trobar la tranquilitat necessària per fer la feina, per la qual cosa, ajudat amb una gran quantitat de paper higiènic va agafar el tampó, el llençà al vàter i va estirar de la cadena. En aquest precís moment, preocupat pels sons i moviments espasmòdics del seu estómac, va recordar els cartells del lavabo de la facultat que recorden a les noies no llençar els tampons ni les compreses al vàter i utilitzar les papereres. Una expressió de terror va envair el seu rostre. No el preocupava tant que s’embocés el vàter, sinó que la gatita_pdf era a punt d’arribar i sense un altre lavabo al pis, no es veia capaç de retenir a aquella criatura que es contorsionava a les seves entranyes. Per sort, el vàter no es va embossar i s’empassà com si res el tampó de la Gemma.

Immediatament en Gastón va seure a la tassa i s’alliberà de la presència maligne que l’habitava. De sobte va sonar el timbre. Només podia ser la gatita_pdf. En Gastón s’aixecà sobresaltat, i mentre es netejava sense massa cura, es pujava els calçotets i els pantalons alhora que estirava la cadena i sortia per la porta. Va anar corrents a obrir a la agatita_pdf i descobrí que darrere aquell nick s’amagava una noia d’uns vint anys, prima, de cabells negres i llargs, pell molt blanca i estètica gòtica. Van anar directes a l’habitació d’en Gastón –ambdós sabien què buscaven i cap dels dos tenia interès en saber quin era el filòsof estructuralista preferit de l’altre- i la noia va llençar-lo sobre el llit. Se li va seure al damunt, va acariciar-lo per sota la samarreta, es va treure la seva deixant a la vista uns sostens negres i, finalment, li demanà que també ell se la traïes. Ho va fer amb alguna dificultat ja que es va fer un embolic i per moments va quedar atrapat dintre la samarreta, però per sort, la gatita_pdf no se’n va adonar perquè no va trigar en lliscar cap a la meitat inferior del cos d’en Gastón. Mentre lluitava per alliberar els braços i el cap, va notar com la noia li descordava el botó dels pantalons i com els feia baixar fins a l’alçada dels genolls juntament amb els calçotets. En Gastón va notar que la gatita_pdf va restar uns moments en silenci i pràcticament immòbil, i sense temps per endevinar-ne un possible motiu, va sentir com des de els peus del llit exclamava: -Joder!

La noia va sortir corrents de l’habitació posant-se la samarreta mentre escampava mil i un renecs pel passadís fins arribar a la porta. En Gastón, que per fi havia aconseguit treure’s la samarreta, es pujà els pantalons i va seguir-la demanant-li una explicació.

-Es pot saber que et passa? Estàs boja tia!

-Que jo estic boja? Imbècil, quan quedis amb una tia per follar, al menys assegura’t que tens els calçotets nets, asquerós! Joder, que a més era recent! Quin fàstic!

La noia va marxar corrents deixant la porta oberta. Als pocs segons en Gastón va arribar a l’alçada de l’entrada, sense samarreta, amb els pantalons descordats i amb un evident gest de derrota al rostre. Va fer un cop d’ull al replà, va tancar la porta i va passar la clau.

En condicions normals les seves pors i temors l’haurien persuadit de fer una altre cosa que no fos obrir el cubell d’escombraries –estranyament buit, tot i la quantitat indecent de porqueria que s’escampava per tota la cuina- i llençar l’heroïna, però potser pel vodka, pel xoc del seu malson, per la ruptura amb la Natalia o per un cúmul de tot plegat, va decidir saltar-se les seves pròpies normes. La determinació inicial ràpidament es va transformar en por, però la lleugera tremolor que afectava les seves mans no suposaria un impediment alhora de dur a terme el seu propòsit. No l’importà que el paper que es duria als llavis hagués sortit de la roba interior d’en Pau, ja que ben mirat, dempeus a la cuina, de matinada, amb uns calçotets i una samarreta que feia fàstic i amb les restes dels àpats de tota la setmana descomponent-se a l’aigüera, no era moment per posar-se exquisit.

Un cop va fumar-se la quantitat que des d’un desconeixement absolut va creure adequada, va llençar la resta a la brossa com volent amagar el cos del delicte. De seguida, però, es començà a trobar malament i no va fer ni dues passes que va començar a vomitar de manera escandalosa esquitxant els plats de l’aigüera, el marbre i el terra de la cuina. Amb una sensació de malestar físic que mai fins aleshores havia experimentat va eixugar-se el vòmit de la cara, es netejà les mans amb la samarreta que duia posada i tornà al llit. Tombat al llit, abans de caure finalment en un somni profund, es sentia satisfet, no tant pel fet d’haver fumat heroïna, la qual cosa després del poc èxit de l’experiència va decidir no tornar a repetir mai més, sinó per haver tingut el valor de vèncer als fantasmes i les limitacions que ell mateix s’imposava, i haver actuat sense altres consideracions que fer el que realment volia. En aquests moments, just abans d’adormir-se, en Gastón va convences de que a partir d’ara la seva vida havia de canviar, havia de passar pàgina, oblidar a la Natalia, oblidar-se a ell mateix, al Gastón que havia sigut fins ara i ser un home nou.

Totalment d’acord, que es prohibeixi la cacera d’éssers humans i no els matin i en facin jaquetes per a les senyores que van a missa. Tampoc s’hauria de permetre arruïnar-ne l’hàbitat construint carreteres i urbanitzacions. (…)

En el cartell es mostra un sobre-protegit Linx i un fetus humà. És curiós, i perdoneu la meva profunda ignorància, què maco i desenvolupat que pot arribar a ser un fetus humà. Jo hagués jurat que era com una rata vermella, arrugada i sucada en líquid amniòtic. I això en el cas d’embarassos de més de 3 mesos, ja que abans de les 12 setmanes el que hi ha a la panxa de dona l’embarassada és un embrió que ja no m’atreveixo a descriure sense posar un ti-rín i dos rombes vermells a una cantonada… En qualsevol cas, prengueu nota els que éreu ignorants com jo: els embrions o fetus van pentinats, porten un litre de nenuco i una samarreta del Mickey xulíssima.

Bé, només em queda desitjar un feliç embaràs i una dolça maternitat a totes les (futures) mares que donin suport a aquesta campanya i la seva vida es vegi en perill a causa de l’embaràs, o bé siguin les víctimes del 3% de marge d’error d’alguns mètodes anticonceptius, o simplement hagin descobert que tindran un fill d’algun fill de puta que no mereix reproduir-se. De passada, a elles i als homes de la Conferència Episcopal, que ho passin bé pensant també en les dones (i noies) que potser han comès un error o potser no estaven prou informades i poden veure la seva vida arruïnada si no avorten. I ni anomeno les violacions.

Resem aquesta nit un avemaria o el que faci falta perquè aquesta gent no ens hagi de governar mai. I perquè la proposta de llei tiri endavant, i no s’hagi de des-penalitzar alguns casos d’avortament, sinó treure del codi penal aquest tema.

I per si faltava poc, una mica més i arrojo per culpa de la gran idea que van tenir emetent el capítol en 3D.

Absent en la seva reflexió, no va sentir apropar-se les passes descalces d’en Pau.

-¿T’ha despertat la porta del rentaplats? Ho sento. -va dir-li al veure’l atravessar la porta de la cuina.

-No, que va. Fa poc que he arribat. Hem anat al bar d’uns de la facultat.

En Pau, que només duia uns calçotets negres amb un forat al camal, va acostar-se a la nevera i mentre amb una mà es gratava la part baixa de la panxa, amb l’altre va agafar un plàtan.

-I tu que fas despert? Tot bé? -va preguntar mentre pelava el plàtan amb més dificultats de les esperades.

-Si, tot bé. Perquè ho dius? –mentre responia, en Gastón va palpar amb el peu sota la taula buscant la sabatilla.

-Home, no se, són més de les quatre, estàs amb uns gallumbos i una samarreta que fa fàstic a la cuina, amb un vas buit i una ampolla de vodka oberta sobre el marbre. Tu diràs. No em diguis que encara estàs amb lo de la Natalia? Tu el que has de fer es venir un dia de festa amb mi que veuràs com acabes tocant pel.

-No, es que no en tinc ganes, saps?- va respondre evasiu després d’arquejar les celles estupefacte pel darrer comentari del seu company de pis.

- Tu sabràs.

En Pau es va haver d’ajudar d’un ganivet per pelar el plàtan, l’engolí amb tres o quatre mossegades i mentre es llepava un tall que s’havia fet al dit amb el ganivet, va llençar la pela sobre els plats de l’aigüera. Va tornar a gratar-se, ara el pit, mentre fixava la mirada a terra com esperant una genial idea per tal de matar el temps. No ho deuria aconseguir perquè a continuació, de l’interior dels seus calçotets negres trencats, amb aire de desgana va treure una bosseta d’heroïna embolicada amb paper de plata.

-Va Gastón, que ara se’t passaran tots els mals. -exclamà mentre obria el calaix dels coberts per treure’n una collera.

-Però que dius! Que jo no em punxo això! Que no em foto merda! -va cridar més espantat que no pas molest.

En Gastón ja suposava que en el ritme frenètic de vida d’en Pau les drogues deurien jugar un paper important, però el fet es que mai havia pogut constatar-ho, i ara que l’evidencia se li presentava, una sensació d’angoixa, com la que tenen els nens a certa edat quan pateixen perquè els pares tornin massa d’hora de passejar, el neguitejava.

-Que no ens la punxarem home, ens la fumarem que es molt millor.

-Es pot fumar?-preguntà encuriosit. -És igual, no m’ho diguis! Si no ho vull saber! Jo no penso fotrem res.

-Ok, ok. Com vulguis, però et convido jo eh.

-M’és igual!

En Pau va posar la heroïna sobre el paper, l’ escalfà, va enrotllar un altre tros de paper de plata i se la va fumar. Després va deixar el paper sobre el marbre de la cuina, va respirat fons amb els ulls tancats durant uns segons i va marxar. Mentre sortia de la cuina, abans d’enfilar el passadís cap a la seva habitació, s’aturà un moment i sense ni tan sols girar-se va dir-li a en Gastón:

-Per cert, hauríem de rentar plats.

Els bons ídols televisius són els que aconsegueixen fer girar entorn seu tot el planeta. Al menys aquesta és la sensació que dóna quan veus la sèrie. Creen emocions contradictòries, ja que molts cops no encarnen el bé absolut, però certament t’atrapen.

Bill Adama, Tony Soprano i Jack Bauer

Començant per Jack Bauer de la sèrie 24, capaç de solucionar els problemes de tot un planeta en menys de 24 hores, ja que entremig ha de salvar la seva filla i fer algun favor personal al president dels estats units… No només és admirable la seva capacitat de supervivència i resolució de problemes impossibles, sinó la possibilitat que ell solet pugui enfrontar-se a 800 agents armats fins les dents i desfer-se’n només amb l’ajut d’una cadira i un cordill de sabata (estic donant idees per properes temporades… això encara no ha succeït però segur que se n’ha sortit de situacions aparentment pitjors). Que l’aspecte de dominguero no us enganyi: Jack Bauer és segurament l’heroi més gran que mai pugui existir.

Potser en l’extrem oposat trobaríem Tony Soprano. Certament no es podria definir com a heroi, ja que si la motivació de Jack Bauer és el bé del seu país, la de Tony Soprano és enriquir-se a més no poder i salvar-se la pell pel camí. Un personatge absolutament dominant, que sempre aconsegueix allò que vol, costi el que costi. És més temut que estimat per la gent que l’envolta, i l’estimen molt. Amb la màxima de fer prevaler la família a qualsevol altra cosa, el seu objectiu és guanyar poder i diners i arrossegar tota la gent que li faci nosa a la misèria. La seva personalitat és tant potent (és ridícul intentar expressar-ho aquí, només la gent que ha vist la sèrie The Sopranos ho comprèn realment) que fins i tot et sents dominat per ell a través de la pantalla.

Finalment, i reconec que a un nivell molt llunyà dels anteriors, podria parlar de l’autoritat màxima de Battlestar Galactica. He començat la sèrie recentment i quan pugui la comentaré en el blog. Que tothom es quadri davant de William Adama. Amb una veu que només pot tenir com a finalitat donar ordres perquè siguin acatades, un rostre inevitablement seriós i una mirada molt penetrant, trobem un militar d’alt rang que es troba en una de les pitjors situacions imaginables en el seu context. Lidera la seva gent en una situació difícil. Aconsegueix que ningú qüestioni les decisions més difícils, i mentrestant és de les persones més estimades de Battlestar Galactica (dins, i fora de la sèrie).

La característica comuna dels tres és que aconsegueixen allò que volen. El més destacable de Tony Soprano i Bill Adama és la seva autoritat, i amb això assoleixen els seus objectius. En el cas de Jack Bauer en canvi s’ha de jugar la camisa i suant de valent.

Evidentment aquí queda per comentar un immens grup de personatges que podríem considerar ídols televisius. Proposaré uns quants que em venen al cap: Jack Shepard i John Locke (Lost), Malcolm Reynolds (Firefly), Gregory House, Horatio Caine (CSI: Miami, aquest es mereix una entrada per ell solet), …

Si us plau, enriquiu aquesta entrada proposant els vostres ídols televisius.

-Realment volia ser una dona? -Es pregunta.-

S’aixeca d’un salt del sofà. Els punts li tiben la pell però no s’atura. Es dirigeix atemorida, ràpidament cap al lavabo. Obre el llum picant amb la mà oberta contra l’interruptor. No té pausa, les pulsacions es disparen i té la sensació que el cor li travessarà el pit. S’atura davant el mirall amb les mans sobre la pica. No es reconeix en la noia que té al seu davant. Els ulls se li comencen a humitejar. Obre l’aixeta i es mulla amb aigua freda la cara fregant amb força, com si es volgués esborrar de la pell. Aixeca el cap, s’atura uns instants contemplant-se al mirall. Lleugerament inclinada sobre la pica, amb la cara mullada i gotejant, respira profundament. Resta uns instants immòbil, però no pot contenir el plor i finalment llisca desconsolada fins al terra.

En aquest instant en Gastón es desperta sobresaltat, amarat de suor. Els llençols s’escampen pel terra de la habitació a conseqüència segurament d’un moviment frenètic i desquiciat. Estirat boca amunt, amb els ulls oberts, necessita uns segons per retornar a la realitat i comprendre que només es tractava d’un malson, del recorrent visitant nocturn que des que el va deixar la Natalia el trastorna a les nits.

La sèrie gira entorn de fenòmens paranormals vinculats al món científic. Aquests fenòmens responen a un patró comú on un grup de gent es dedica a fer servir el món com a laboratori i els humans de conillets d’índies.

Els primers 5 minuts de cada episodi són obres mestres que t’enganxen ja per tot l’episodi. S’ha de dir que l’estructura dels episodis sí és similar a Expediente X: un fenònem paranormal d’introducció, investiguen que passa i al final es tanca (de la manera que sigui) no deixant res obert. Això sí, existeix una història marc que es va desenvolupant poc a poc on existeixen moltes vessants obertes i que a partir del 5é episodi agafa forma i fa més interessant la sèrie.

La història gira entorn d’un quartet: Olivia [Anna Torv], una eficient agent de policia, Agent Broyles [Lance Reddick], el negre que surt a Lost (Abbadon) i recluta al Locke, Naomi… és increible aquest actor, té una presència brutal. Walter i Peter Bishop, pare i fill. El primer [John Noble] és un científic inestable que havia treballat en projectes científics inverossimils i el segon [Joshua Jackson] un fill amb un fosc passat. De fet el millor de la sèrie és el paper que fan els actors. En si la sèrie no és excel·lent: està motl ben feta i motl ben treballada, però el seu argument pot resultar una mica “cansino” a vegades. Tot s’ha de dir que la sèrie just ara ha engegat [van per la meitat de la primer temporada] i que cal donar-li uns episodis de marge ja que fins el moment existeixen masses fils “sueltos”, tots ells sense lligar.

Jo donaria un vot de confiança a la sèrie desprès del regal que ens han fet amb Lost. En si, la sèrie no és excel·lent des del meu punt de vista però està mooolt ben feta, els actors ho fan motl bé i amb el pas dels episodis cada cop un s’enganxa més i més. Així doncs, no és Expediente X, però al loro! que té motl bona pinta.

Des del passat dia 19 ja es a la venta el tercer treball del grup encapçalat pel carismàtic Antony Hegarty, Antony and the Johnsons. Es tracta d’una banda singular i perfectament reconeixible, marcada indefectiblement per la figura del seu cantant i compositor, tant per la seva característica veu com pels temes que tracta a les lletres de les cançons.

The Crying Light manté el to intimista i càlid dels dos anteriors discs, i tot i no comptar amb la força innovadora de l’extraordinari I Am a Bird Now, si es manté fidel a l’ADN de la banda en l’estil musical, que tot i el gir que proposen els temes tractats, segueix apostant per l’elaboració d’una obra final acurada i de qualitat.

Imatge de www.fonart.com

Pels que ja coneguin la música d’Anthony and the Johnsons, aquest disc els permetrà gaudir i capbussar-se en l’evolució del grup, mentre que per a aquells que en desconeixien l’exitència, The Crying Light pot ser l’excusa perfecte per a aproximar-se a aquesta interessant proposta musical.

El proper dia 25, al teatre Joventut de l’Hospitalet, els privilegiats que no pateixin l’ofec de l’època d’exàmens podran gaudir del concert d’un artista extraordinari, Elliot Murphy. Es tracta d’un cantant i compositor de rock nascut a Nova York però que des de fa temps viu a París, amb una extensa trajectòria formada per més de vint treballs que han gaudit d’una excel·lent acollida del públic i una bona valoració per part de la crítica.

Imatge de www.publimatic.com

No obstant, el fet de no ser massa proper als circuits més mediàtics de l’industria i al món de les discogràfiques, no li ha permès gaudir del reconeixement que si tenen altres icones del rock, un reconeixement que d’altre banda, Elliot Murphy es mereix absolutament.

Aquells als que els agradin artistes com Bob Dylan o Bruce Springsteen, haurien de tenir a Elliot Murphy com a un fix a la seva discografia, i el concert que oferirà el proper diumenge subratllat a l’agenda com una cita ineludible.

Imatge d'Iniciativa.cat

ICV és o no el partit d’esquerres a Catalunya? On ha anat a parar la coalició PSUC + PCC? Perquè ara sembla que només siguin tots Verds?  

Des del canvi de segle, a Iniciativa se li ha anat oblidant allò que tant li preocupava quan es va crear, a mesura que s’anava adherint per oportunisme amb altres forces (o febleses, més aviat) polítiques que prenien una mica de pes. La dèria eco-sostenible està ofuscant el partit més progressista que trobem al Parlament. Estan desaprofitant el potencial que tenen per promoure més polítiques socials, lluitar pel dret a l’habitatge, la defensa del treballador, reduir la pobresa, integrar la immigració, facilitar als joves l’emancipació, reduir la pressió urbanística, etc… En definitiva, el que ICV-EUiA van dir que farien en el seu programa electoral a les últimes autonòmiques.

Segur que estan treballant en alguns d’aquests temes que anomenaven en el programa electoral, per exemple podem veure que s’estan barallant per millorar l’actual proposta de Llei d’Educació. Segur que ICV està fent un bon paper al Govern, i que de no ser-hi es notaria una mica la seva absència. El que també és segur és que cada vegada més el tint verdós que intenten aplicar a tot allò que toquen els fa trepitjar merda constantment. No pot ser que un percentatge tan alt de les mesures que promou ICV estiguin fonamentades en l’ecologisme.

Imatge de bcn.cat

L’ecologisme és un camí a seguir, indiscutiblement. S’ha de lluitar amb molta vehemència per intentar reduir l’impacte medi-ambiental que causem diàriament, però no n’hi ha prou amb l’ecologisme com a raó de ser d’un partit. Com a exemple: intentar l’abolició de la tauromàquia és una bona causa, però no és suficient per merèixer una cadira al Parlament de Catalunya. Entre d’altres coses, perquè amb un escó es pot fer ben poca cosa. No serveix que cada escó representi una causa. El que Iniciativa hauria de fer és afegir l’ecologisme com un principi més del seu ideari, no com a fonament del partit. La gent que vota (o que vol votar) a Iniciativa, possiblement estigui molt conscienciada en la causa ecologista, però si representes a gairebé 300 mil persones, has de tenir uns fonaments sòlids.

Iniciativa necessita ordenar-se les idees. Quan et diuen biopijo, t’estan avisant. També t’estan insultant injustificadament, és clar, però en el fons t’estan avisant. Iniciativa ha d’abarcar el forat que hi ha a l’esquerra catalana. Hi ha un forat buit molt gran, i si s’enceguen amb l’ecologisme, desaprofitaran aquest forat.

Molts cops sembla que per a ser valorat a casa, primer s’ ha de ser admirat a fora. Bàsicament, això és el que ha succeït amb El Guincho i el seu treball Alegranza, ja que l’èxit d’aquest canari que viu a Barcelona va esclatar a l’estranger abans que aquí. Aquest és el segon treball en solitari d’ El Guincho, i el que sense dubte el confirmà com a un dels artistes més destacats i influents de l’estat espanyol.

Imatge de www.mistletone.net

A Alegranza s’hi barregen ritmes ètnics d’arrel africana -molt presents a les Canàries-  amb sons més contemporanis i urbans, donant com a resultat una música fresca i innovadora, que quan s’escolta, envolta i transporta a un món irreal amb un imaginari propi, on el color, a partir de l’oïda, es fa més evident que mai.

Certament és una audició molt recomanable per a qualsevol persona, ja que a tots ens va bé de tant en tant,  un moment d’evasió colorista en un dia de realitat en blanc i negre.

Tira Ecol en Català

El Facebook té un gran avantatge: permet retrobar-se amb gent d’institucions estudiantils pretèrites i fer sopars en els que es recorden aquells temps passats que sempre foren millors… Bé, a qui li agradin tant els retrobaments com això, té en el Facebook un mitjà fantàstic.

Però no tot és estupend, cal fixar-se també en les cares malèfiques d’aquesta cosa social 2.0. Només començar en el món del Facebook, quan un es registra, accepta unes condicions d’ús. Aquestes entre d’altres punts molt inquietants, deixen clar que cada vegada que es puja contingut (imatges, vídeos, etc…) al Facebook, es cedeixen automàticament els drets d’explotació del contingut. Això significa que poden publicar, modificar, utilitzar per finalitats publicitàries, etc… qualsevol d’aquests continguts que tu poses per allà. I sense haver-te ni d’avisar, ja que només registrar-te acceptes aquesta condició de per vida (del compte Facebook, que per cert, no és gens fàcil de liquidar). Si espantat pel punt anterior decideixes eliminar algun contingut, Facebook et garanteix que això desapareixerà d’on t’esperaries veure-ho, però en canvi t’avisa que segurament quedin còpies de seguretat, i tu ho has d’acceptar…

Paral·lelament al fet de regalar les nostres imatges de farra a Facebook Inc, cal preguntar-se si és convenient anunciar al món la gent amb la que ens relacionem. Registrar-se al Facebook i anar afegint els contactes no és res més que fer-se una fitxa exhaustiva i publicar-la als quatre vents. Alguns previnguts s’afanyen en modificar les condicions de privadesa del seu compte, però tot i limitar l’abast de la seva informació als seus contactes s’exposen a que qualsevol víctima de Phishing (o de qualsevol defecte socio-informàtic) en la seva llista d’amics acabi escampant tota la informació per la xarxa sense aturador.

No cal entrar en una espiral de paranoia esquizofrènica. No hi ha cap mal en posar certa informació personal a la xarxa. Però hem de saber aturar-nos. Cal intentar no caure en la sobre-exposició. El Facebook pot ser bo, però amb consciència de la intimitat que desitgem.

PD: Després d’escriure això he vist que he “robat” el títol a dos articles de blogs en català anteriors al meu, però em venia de gust titular-lo així, o sigui que en comptes de canviar el meu ho compensaré enllaçant els dos “Facebook i Intimitat” anteriors: #1 i #2

Imatge de la Wikipedia

Com ja he dit, no entenc perquè l’inici d’aquesta sèrie nord-americana (NBC) va crear unes expectatives molt altes… És una sèrie ambientada en l’actualitat, on de sobte a un grup de persones se’ls comencen a desenvolupar certes habilitats. Aquestes habilitats consisteixen en: poder viatjar pel temps o aturar-lo, volar, curar-se de qualsevol ferida, generar llampecs, flames, escalfor, fred, tenir telepatia, etc …

Costa molt dir perquè aquesta parida prometia, però la veritat és que estava molt ben produïda, els efectes no estaven del tot malament, i un merder de conspiracions i demés feien que vinguessin moltes ganes de veure-la. En aquesta sèrie, per variar, hi ha La Companyia, que vol controlar a tots els individus amb poders, o bé per tancar-los o bé per utilitzar-los pel seu propi bé. Una de les constants de Heroes és la indefinició entre si La Companyia està en el cantó dels bons o el dels dolents… Segurament aquest sigui un dels grans al·licients de la sèrie als seus inicis, i una de les vacil·lades que l’hagi fet fracassar…

Imatge de 9thwonders.com

Destacar-ne alguns actors, com per exemple un molt bon Zachary Quinto que fa el paper del super-malèfic Sylar (el seu poder és el de robar els poders dels altres després de pelar-los… un poder una mica dependent, no?), i sobretot un dels pilars de la sèrie: en Masi Oka que representa Hiro Nakamura, un analista japonès que pot trencar el continu espai-temps. El Hiro seria un dels “bons”, junt amb els germans Peter [Milo Ventimiglia] i Nathan [Adrian Pasdar] Petrelli, la Claire [Hayden Panettiere], que és la cheerleader oficial, el seu pare Noah Bennet [Jack Coleman] que és un currante de La Companyia i altres frikis, com el molt-odiat Mohinder Suresh [Sendhil Ramamurthy] que no fa més que cagar-la, pobret…

En definitiva, aquest elenc que conté alguns actors molt bons per als seus papers, no han aconseguit fer interessant una sèrie que anava morint pels seus guions. Després d’un petit inici sorprenent, la història no feia més que repetir-se, sense dur-nos a cap conclusió, amb grans episodis finals que acabaven semblant una còpia barata d’X-Men o qualsevol altra sèrie d’éssers amb poders sobre-naturals. Per veure grans super-poders, ja anirem a veure X-Men (o similars), per veure una bona història només podem veure 3/4 parts de la primera temporada. Tota la resta és MORRALLA.

Tot just s’ha acabat el “Volume 3″, i al febrer de 2009 tornaran amb el “Volume 4 – Fugitives”. Jo la seguiré veient, però perquè de tant en tant em va bé perdre 40 minuts, no perquè realment cregui que val la pena seguir aquesta sèrie en aquestes alçades. Si no heu començat a veure-la, busqueu Chuck, Firefly o potser Dexter (no l’he vista, però una crítica en un blog molt reputat la deixa prou bé!). No perdeu el temps amb Heroes.

Imatge de Google Imatges

Firefly és una sèrie futurista nord-americana (FOX) que narra com el capità Malcolm Reynolds [Nathan Fillion], o “mal”, cap allà l’any 2500 i escaig, junt amb la seva tripulació Zoë [Gina Torres], el seu (molt graciós) marit Wash [Alan Tudyk], la jove i càndida Kaylee [Jewel Staite] i el brutalment… brutal Jayne [Adam Baldwin] sobreviuen a tota mena de perreries que els fan mentre són a bord Serenity (una nau de la classe Firefly, d’aquí el nom). El dolent de la peli és “L’Aliança”, una mena de govern interplanetari que persegueix al Simon [Sean Maher], un metge que salva a la seva germana River [Summer Glau] de l’aliança que l’estava sotmetent a proves rares perquè era una mena de superdotada. El Simon i la seva germana pugen a bord de Serenity perquè els transportin ben lluny d’on els està buscant l’aliança.

La trepa de la nau Serenity es guanya la vida mitjançant el contraban, i per tant volen bastant al marge de la legalitat… Per això el Simon escull pujar a la nau que està acostumada a evitar a tota costa els controls de L’Aliança. Evidentment, i sinó la sèrie no seria divertida, els passen totes les putades que els poden passar, i no només amb L’Aliança, sinó també amb els reavers, bèsties que no us agradaria trobar-vos en un vol interplanteri.

Crec que no puc seguir explicant detalls sense risc a deixar anar spoilers, o sigui que no em queda més excusa per fer trigar aquest moment, el de dir el pitjor que té aquesta sèrie: Només dura una temporada de 14 episodis. És molt dolorós arribar al catorzè capítol, i tenir aquella sensació de… res. No hi ha res a fer, la sèrie ha acabat. No hi ha més capítols, degut a una baixa audiència quan la van emetre per primera vegada, tot i que quan va sortir a la venda en DVD l’acollida va ser molt alta. Precisament per això, després d’aquesta gerra d’aigua freda bé una bona nova: Van fer una película, Serenity. Vindria a ser com un super-últim-capítol que ve poc després de l’últim episodi de la sèrie (tot i que es va emetre dos anys després d’aquesta). Els personatges són els mateixos, per tant poc més hi ha a dir. Quan s’acaba de veure el catorzè episodi de la sèrie, només queda pair-la durant uns dies (o unes hores, o minuts, depenent de com de ràpid sigui el torrent de Serenity…) i veure com acaba. No es pot parlar de la peli com a tal, és un gran últim episodi que es va fer per cinemes.

Per acabar, només voldria comentar (potser algun observador ja se n’ha adonat), que l’actor que interpreta Jayne, és el mateix que interpreta John Casey a Chuck. És un enorme personatge, si sou com jo, acabareu estimant-lo. Un dels moments de màxim esplendor del Jayne és en el setè capítol, que du de nom: Jaynestown.

Si us plau, veieu-la. M’agraireu aquest consell.

El meu proveïdor oficial de sèries me la va recomanar altament i fent-li cas, he acabat encisat. En si, l’argument és força des-encoratjador: un forense que resulta ser un assassí en sèrie, això sí, només mata a aquells que s’ho mereixen tot seguint un codi ensenyat pel seu pare ja mort.
En si, l’argument ens podria conduir a un carreró sense sortida i fins i tot es podria trobar connotacions absolutament feixistes en ell… molt allunyat del que realment és.

La sèrie passa a Miami – element també essencial - i una de les seves grandeses és l’entorn/ambient que crea. La sèrie transmet constantment emocions, hom es troba en un clima de calma-tensa accentuat per la naturalesa ja de per si agobiant de la ciutat.
Cada episodi està cuidat al detall i el fil argumental – a vegades un pel previsible – està molt ben treballat.
Com hem dit abans, l’argument “d’un assassí que mata gent dolenta” és purament feixista, però la gran gràcia és que en cap moment es justifiquen les accions… ell és un monstre, així ens ho fan saber i així s’accepta com a tal. Ell no té cap justificació, és simplement un monstre. A diferència de molta altra gent, que ho són i no ho veuen pas així.

A diferència de moltes sèries aquesta no genera cap ànsia. Personalment és tot un ritual: de nit, en versió original (juguen molt amb l’idioma anglès-castellà, és Miami!), un verd, i a ser absorbit per la producció. S’ha de mirar amb moderació, mai més d’un al dia, ja que hom queda ben saciat desprès de cada episodi.

Actualment acaba d’acabar la tercera temporada, i hi ha previsió de fer una quarta i última.

Per aquells que la veieu o la penseu veure… a gaudir de gust and I wish you a darkly dreaming nit.