Ningú disfruta més dels béns de luxe que el líder Nord-Coreà Kim Jong-il:

Se n’orgulleix de tenir la millor bodega del país, amb capacitat per a 10.000 botelles.

Té predil·lecció per exquisiteses com la llagosta, el caviar i el sushi, que se’l fa portar en avió especialment per a ell.

La CNN diu que els seves despeses anuals en conyac Hennessy pugen a un total de $700.000, quan el sou mig d’un nordcoreà rondaels $900 l’any.

Totalment d’acord, que es prohibeixi la cacera d’éssers humans i no els matin i en facin jaquetes per a les senyores que van a missa. Tampoc s’hauria de permetre arruïnar-ne l’hàbitat construint carreteres i urbanitzacions. (…)

En el cartell es mostra un sobre-protegit Linx i un fetus humà. És curiós, i perdoneu la meva profunda ignorància, què maco i desenvolupat que pot arribar a ser un fetus humà. Jo hagués jurat que era com una rata vermella, arrugada i sucada en líquid amniòtic. I això en el cas d’embarassos de més de 3 mesos, ja que abans de les 12 setmanes el que hi ha a la panxa de dona l’embarassada és un embrió que ja no m’atreveixo a descriure sense posar un ti-rín i dos rombes vermells a una cantonada… En qualsevol cas, prengueu nota els que éreu ignorants com jo: els embrions o fetus van pentinats, porten un litre de nenuco i una samarreta del Mickey xulíssima.

Bé, només em queda desitjar un feliç embaràs i una dolça maternitat a totes les (futures) mares que donin suport a aquesta campanya i la seva vida es vegi en perill a causa de l’embaràs, o bé siguin les víctimes del 3% de marge d’error d’alguns mètodes anticonceptius, o simplement hagin descobert que tindran un fill d’algun fill de puta que no mereix reproduir-se. De passada, a elles i als homes de la Conferència Episcopal, que ho passin bé pensant també en les dones (i noies) que potser han comès un error o potser no estaven prou informades i poden veure la seva vida arruïnada si no avorten. I ni anomeno les violacions.

Resem aquesta nit un avemaria o el que faci falta perquè aquesta gent no ens hagi de governar mai. I perquè la proposta de llei tiri endavant, i no s’hagi de des-penalitzar alguns casos d’avortament, sinó treure del codi penal aquest tema.

Els bons ídols televisius són els que aconsegueixen fer girar entorn seu tot el planeta. Al menys aquesta és la sensació que dóna quan veus la sèrie. Creen emocions contradictòries, ja que molts cops no encarnen el bé absolut, però certament t’atrapen.

Bill Adama, Tony Soprano i Jack Bauer

Començant per Jack Bauer de la sèrie 24, capaç de solucionar els problemes de tot un planeta en menys de 24 hores, ja que entremig ha de salvar la seva filla i fer algun favor personal al president dels estats units… No només és admirable la seva capacitat de supervivència i resolució de problemes impossibles, sinó la possibilitat que ell solet pugui enfrontar-se a 800 agents armats fins les dents i desfer-se’n només amb l’ajut d’una cadira i un cordill de sabata (estic donant idees per properes temporades… això encara no ha succeït però segur que se n’ha sortit de situacions aparentment pitjors). Que l’aspecte de dominguero no us enganyi: Jack Bauer és segurament l’heroi més gran que mai pugui existir.

Potser en l’extrem oposat trobaríem Tony Soprano. Certament no es podria definir com a heroi, ja que si la motivació de Jack Bauer és el bé del seu país, la de Tony Soprano és enriquir-se a més no poder i salvar-se la pell pel camí. Un personatge absolutament dominant, que sempre aconsegueix allò que vol, costi el que costi. És més temut que estimat per la gent que l’envolta, i l’estimen molt. Amb la màxima de fer prevaler la família a qualsevol altra cosa, el seu objectiu és guanyar poder i diners i arrossegar tota la gent que li faci nosa a la misèria. La seva personalitat és tant potent (és ridícul intentar expressar-ho aquí, només la gent que ha vist la sèrie The Sopranos ho comprèn realment) que fins i tot et sents dominat per ell a través de la pantalla.

Finalment, i reconec que a un nivell molt llunyà dels anteriors, podria parlar de l’autoritat màxima de Battlestar Galactica. He començat la sèrie recentment i quan pugui la comentaré en el blog. Que tothom es quadri davant de William Adama. Amb una veu que només pot tenir com a finalitat donar ordres perquè siguin acatades, un rostre inevitablement seriós i una mirada molt penetrant, trobem un militar d’alt rang que es troba en una de les pitjors situacions imaginables en el seu context. Lidera la seva gent en una situació difícil. Aconsegueix que ningú qüestioni les decisions més difícils, i mentrestant és de les persones més estimades de Battlestar Galactica (dins, i fora de la sèrie).

La característica comuna dels tres és que aconsegueixen allò que volen. El més destacable de Tony Soprano i Bill Adama és la seva autoritat, i amb això assoleixen els seus objectius. En el cas de Jack Bauer en canvi s’ha de jugar la camisa i suant de valent.

Evidentment aquí queda per comentar un immens grup de personatges que podríem considerar ídols televisius. Proposaré uns quants que em venen al cap: Jack Shepard i John Locke (Lost), Malcolm Reynolds (Firefly), Gregory House, Horatio Caine (CSI: Miami, aquest es mereix una entrada per ell solet), …

Si us plau, enriquiu aquesta entrada proposant els vostres ídols televisius.

Imatge d'Iniciativa.cat

ICV és o no el partit d’esquerres a Catalunya? On ha anat a parar la coalició PSUC + PCC? Perquè ara sembla que només siguin tots Verds?  

Des del canvi de segle, a Iniciativa se li ha anat oblidant allò que tant li preocupava quan es va crear, a mesura que s’anava adherint per oportunisme amb altres forces (o febleses, més aviat) polítiques que prenien una mica de pes. La dèria eco-sostenible està ofuscant el partit més progressista que trobem al Parlament. Estan desaprofitant el potencial que tenen per promoure més polítiques socials, lluitar pel dret a l’habitatge, la defensa del treballador, reduir la pobresa, integrar la immigració, facilitar als joves l’emancipació, reduir la pressió urbanística, etc… En definitiva, el que ICV-EUiA van dir que farien en el seu programa electoral a les últimes autonòmiques.

Segur que estan treballant en alguns d’aquests temes que anomenaven en el programa electoral, per exemple podem veure que s’estan barallant per millorar l’actual proposta de Llei d’Educació. Segur que ICV està fent un bon paper al Govern, i que de no ser-hi es notaria una mica la seva absència. El que també és segur és que cada vegada més el tint verdós que intenten aplicar a tot allò que toquen els fa trepitjar merda constantment. No pot ser que un percentatge tan alt de les mesures que promou ICV estiguin fonamentades en l’ecologisme.

Imatge de bcn.cat

L’ecologisme és un camí a seguir, indiscutiblement. S’ha de lluitar amb molta vehemència per intentar reduir l’impacte medi-ambiental que causem diàriament, però no n’hi ha prou amb l’ecologisme com a raó de ser d’un partit. Com a exemple: intentar l’abolició de la tauromàquia és una bona causa, però no és suficient per merèixer una cadira al Parlament de Catalunya. Entre d’altres coses, perquè amb un escó es pot fer ben poca cosa. No serveix que cada escó representi una causa. El que Iniciativa hauria de fer és afegir l’ecologisme com un principi més del seu ideari, no com a fonament del partit. La gent que vota (o que vol votar) a Iniciativa, possiblement estigui molt conscienciada en la causa ecologista, però si representes a gairebé 300 mil persones, has de tenir uns fonaments sòlids.

Iniciativa necessita ordenar-se les idees. Quan et diuen biopijo, t’estan avisant. També t’estan insultant injustificadament, és clar, però en el fons t’estan avisant. Iniciativa ha d’abarcar el forat que hi ha a l’esquerra catalana. Hi ha un forat buit molt gran, i si s’enceguen amb l’ecologisme, desaprofitaran aquest forat.

Tira Ecol en Català

El Facebook té un gran avantatge: permet retrobar-se amb gent d’institucions estudiantils pretèrites i fer sopars en els que es recorden aquells temps passats que sempre foren millors… Bé, a qui li agradin tant els retrobaments com això, té en el Facebook un mitjà fantàstic.

Però no tot és estupend, cal fixar-se també en les cares malèfiques d’aquesta cosa social 2.0. Només començar en el món del Facebook, quan un es registra, accepta unes condicions d’ús. Aquestes entre d’altres punts molt inquietants, deixen clar que cada vegada que es puja contingut (imatges, vídeos, etc…) al Facebook, es cedeixen automàticament els drets d’explotació del contingut. Això significa que poden publicar, modificar, utilitzar per finalitats publicitàries, etc… qualsevol d’aquests continguts que tu poses per allà. I sense haver-te ni d’avisar, ja que només registrar-te acceptes aquesta condició de per vida (del compte Facebook, que per cert, no és gens fàcil de liquidar). Si espantat pel punt anterior decideixes eliminar algun contingut, Facebook et garanteix que això desapareixerà d’on t’esperaries veure-ho, però en canvi t’avisa que segurament quedin còpies de seguretat, i tu ho has d’acceptar…

Paral·lelament al fet de regalar les nostres imatges de farra a Facebook Inc, cal preguntar-se si és convenient anunciar al món la gent amb la que ens relacionem. Registrar-se al Facebook i anar afegint els contactes no és res més que fer-se una fitxa exhaustiva i publicar-la als quatre vents. Alguns previnguts s’afanyen en modificar les condicions de privadesa del seu compte, però tot i limitar l’abast de la seva informació als seus contactes s’exposen a que qualsevol víctima de Phishing (o de qualsevol defecte socio-informàtic) en la seva llista d’amics acabi escampant tota la informació per la xarxa sense aturador.

No cal entrar en una espiral de paranoia esquizofrènica. No hi ha cap mal en posar certa informació personal a la xarxa. Però hem de saber aturar-nos. Cal intentar no caure en la sobre-exposició. El Facebook pot ser bo, però amb consciència de la intimitat que desitgem.

PD: Després d’escriure això he vist que he “robat” el títol a dos articles de blogs en català anteriors al meu, però em venia de gust titular-lo així, o sigui que en comptes de canviar el meu ho compensaré enllaçant els dos “Facebook i Intimitat” anteriors: #1 i #2

De manera absolutament inadequada, el primer article en la secció d’Opinió no serà pas una opinió. Però és que aquest és el millor lloc per donar la benvinguda a tota la gent que descobreixi aquest nou humil espai d’Internet.

Pimporreta.org existeix des de l’any 2004, naixent aleshores com a punt de trobada d’uns quants amics que teníem ganes de posar a internet un llarg llistat de dobles, o parecidos razonables. Després que progressivament el contingut de pimporreta.org hagi anat convertint-se en material intern, de nul interès per a qualsevol persona fora dels seus membres, hem decidit amagar definitivament la part interna, i crear una nova façana amb una clara vocació pública. Aquesta cara l’esteu veient en forma de blog, on els mateixos membres que freqüentem pimporreta.org des de fa més de 4 anys, anirem publicant el que ens vingui de gust.

D’inici, partirem amb dues seccions de to clarament subjectiu: Opinió i Crítica. En tots dos espais, ens limitarem a publicar el que creguem oportú. Si algú troba interessants els continguts que apareguin a pimporreta.org, el convidem a seguir-nos. Si a algú li desagrada o no li interessa gens el que llegeix, pot lliurement deixar de visitar-nos.

Dit això:

Benvingut o benvinguda a pimporreta.org ]]> http://members.pimporreta.org/opinio/2008/12/benvinguts-a-pimporretaorg/feed/ 0