A en Gastón, les hores prèvies a la seva pecaminosa trobada se li van fer eternes. Per ocupar el temps va decidir afaitar-se, i en un gest d’originalitat estètica poc habitual en ell, va voler experimentar i deixar-se les patilles llargues. A la pràctica, però, un cop ja n’havia perfilat una, la interrupció de la Gemma que havia de fer servir el lavabo abans de marxar a sopar amb uns amics, va fer que oblidés la seva innovació estètica, raó per la qual va segar l’altre patilla com feia normalment i, per tant, el seu invent va quedar en res.

Un cop va acabar d’afaitar-se va seure al sofà esperant que arribessin les 8, hora convinguda amb la gatita_pdf per a la seva trobada sexual. No obstant, quan mancaven pocs minuts perquè arribes la seva cita, els macarrons crus que havia devorat durant tot el matí varen manifestar-se iradament en forma d’uns moviments intestinals gens habituals. Ràpidament va anar al lavabo per alliberar la bestia que lluitava a l’interior dels seus budells, però just abans de seure a la tassa va comprovar amb incomoditat com la Gemma, amb les presses, havia oblidat un tampó usat sobre la cisterna del vàter. Tenia clar que amb aquell inesperat convidat no seria capaç de trobar la tranquilitat necessària per fer la feina, per la qual cosa, ajudat amb una gran quantitat de paper higiènic va agafar el tampó, el llençà al vàter i va estirar de la cadena. En aquest precís moment, preocupat pels sons i moviments espasmòdics del seu estómac, va recordar els cartells del lavabo de la facultat que recorden a les noies no llençar els tampons ni les compreses al vàter i utilitzar les papereres. Una expressió de terror va envair el seu rostre. No el preocupava tant que s’embocés el vàter, sinó que la gatita_pdf era a punt d’arribar i sense un altre lavabo al pis, no es veia capaç de retenir a aquella criatura que es contorsionava a les seves entranyes. Per sort, el vàter no es va embossar i s’empassà com si res el tampó de la Gemma.

Immediatament en Gastón va seure a la tassa i s’alliberà de la presència maligne que l’habitava. De sobte va sonar el timbre. Només podia ser la gatita_pdf. En Gastón s’aixecà sobresaltat, i mentre es netejava sense massa cura, es pujava els calçotets i els pantalons alhora que estirava la cadena i sortia per la porta. Va anar corrents a obrir a la agatita_pdf i descobrí que darrere aquell nick s’amagava una noia d’uns vint anys, prima, de cabells negres i llargs, pell molt blanca i estètica gòtica. Van anar directes a l’habitació d’en Gastón –ambdós sabien què buscaven i cap dels dos tenia interès en saber quin era el filòsof estructuralista preferit de l’altre- i la noia va llençar-lo sobre el llit. Se li va seure al damunt, va acariciar-lo per sota la samarreta, es va treure la seva deixant a la vista uns sostens negres i, finalment, li demanà que també ell se la traïes. Ho va fer amb alguna dificultat ja que es va fer un embolic i per moments va quedar atrapat dintre la samarreta, però per sort, la gatita_pdf no se’n va adonar perquè no va trigar en lliscar cap a la meitat inferior del cos d’en Gastón. Mentre lluitava per alliberar els braços i el cap, va notar com la noia li descordava el botó dels pantalons i com els feia baixar fins a l’alçada dels genolls juntament amb els calçotets. En Gastón va notar que la gatita_pdf va restar uns moments en silenci i pràcticament immòbil, i sense temps per endevinar-ne un possible motiu, va sentir com des de els peus del llit exclamava: -Joder!

La noia va sortir corrents de l’habitació posant-se la samarreta mentre escampava mil i un renecs pel passadís fins arribar a la porta. En Gastón, que per fi havia aconseguit treure’s la samarreta, es pujà els pantalons i va seguir-la demanant-li una explicació.

-Es pot saber que et passa? Estàs boja tia!

-Que jo estic boja? Imbècil, quan quedis amb una tia per follar, al menys assegura’t que tens els calçotets nets, asquerós! Joder, que a més era recent! Quin fàstic!

La noia va marxar corrents deixant la porta oberta. Als pocs segons en Gastón va arribar a l’alçada de l’entrada, sense samarreta, amb els pantalons descordats i amb un evident gest de derrota al rostre. Va fer un cop d’ull al replà, va tancar la porta i va passar la clau.

En condicions normals les seves pors i temors l’haurien persuadit de fer una altre cosa que no fos obrir el cubell d’escombraries –estranyament buit, tot i la quantitat indecent de porqueria que s’escampava per tota la cuina- i llençar l’heroïna, però potser pel vodka, pel xoc del seu malson, per la ruptura amb la Natalia o per un cúmul de tot plegat, va decidir saltar-se les seves pròpies normes. La determinació inicial ràpidament es va transformar en por, però la lleugera tremolor que afectava les seves mans no suposaria un impediment alhora de dur a terme el seu propòsit. No l’importà que el paper que es duria als llavis hagués sortit de la roba interior d’en Pau, ja que ben mirat, dempeus a la cuina, de matinada, amb uns calçotets i una samarreta que feia fàstic i amb les restes dels àpats de tota la setmana descomponent-se a l’aigüera, no era moment per posar-se exquisit.

Un cop va fumar-se la quantitat que des d’un desconeixement absolut va creure adequada, va llençar la resta a la brossa com volent amagar el cos del delicte. De seguida, però, es començà a trobar malament i no va fer ni dues passes que va començar a vomitar de manera escandalosa esquitxant els plats de l’aigüera, el marbre i el terra de la cuina. Amb una sensació de malestar físic que mai fins aleshores havia experimentat va eixugar-se el vòmit de la cara, es netejà les mans amb la samarreta que duia posada i tornà al llit. Tombat al llit, abans de caure finalment en un somni profund, es sentia satisfet, no tant pel fet d’haver fumat heroïna, la qual cosa després del poc èxit de l’experiència va decidir no tornar a repetir mai més, sinó per haver tingut el valor de vèncer als fantasmes i les limitacions que ell mateix s’imposava, i haver actuat sense altres consideracions que fer el que realment volia. En aquests moments, just abans d’adormir-se, en Gastón va convences de que a partir d’ara la seva vida havia de canviar, havia de passar pàgina, oblidar a la Natalia, oblidar-se a ell mateix, al Gastón que havia sigut fins ara i ser un home nou.

Absent en la seva reflexió, no va sentir apropar-se les passes descalces d’en Pau.

-¿T’ha despertat la porta del rentaplats? Ho sento. -va dir-li al veure’l atravessar la porta de la cuina.

-No, que va. Fa poc que he arribat. Hem anat al bar d’uns de la facultat.

En Pau, que només duia uns calçotets negres amb un forat al camal, va acostar-se a la nevera i mentre amb una mà es gratava la part baixa de la panxa, amb l’altre va agafar un plàtan.

-I tu que fas despert? Tot bé? -va preguntar mentre pelava el plàtan amb més dificultats de les esperades.

-Si, tot bé. Perquè ho dius? –mentre responia, en Gastón va palpar amb el peu sota la taula buscant la sabatilla.

-Home, no se, són més de les quatre, estàs amb uns gallumbos i una samarreta que fa fàstic a la cuina, amb un vas buit i una ampolla de vodka oberta sobre el marbre. Tu diràs. No em diguis que encara estàs amb lo de la Natalia? Tu el que has de fer es venir un dia de festa amb mi que veuràs com acabes tocant pel.

-No, es que no en tinc ganes, saps?- va respondre evasiu després d’arquejar les celles estupefacte pel darrer comentari del seu company de pis.

- Tu sabràs.

En Pau es va haver d’ajudar d’un ganivet per pelar el plàtan, l’engolí amb tres o quatre mossegades i mentre es llepava un tall que s’havia fet al dit amb el ganivet, va llençar la pela sobre els plats de l’aigüera. Va tornar a gratar-se, ara el pit, mentre fixava la mirada a terra com esperant una genial idea per tal de matar el temps. No ho deuria aconseguir perquè a continuació, de l’interior dels seus calçotets negres trencats, amb aire de desgana va treure una bosseta d’heroïna embolicada amb paper de plata.

-Va Gastón, que ara se’t passaran tots els mals. -exclamà mentre obria el calaix dels coberts per treure’n una collera.

-Però que dius! Que jo no em punxo això! Que no em foto merda! -va cridar més espantat que no pas molest.

En Gastón ja suposava que en el ritme frenètic de vida d’en Pau les drogues deurien jugar un paper important, però el fet es que mai havia pogut constatar-ho, i ara que l’evidencia se li presentava, una sensació d’angoixa, com la que tenen els nens a certa edat quan pateixen perquè els pares tornin massa d’hora de passejar, el neguitejava.

-Que no ens la punxarem home, ens la fumarem que es molt millor.

-Es pot fumar?-preguntà encuriosit. -És igual, no m’ho diguis! Si no ho vull saber! Jo no penso fotrem res.

-Ok, ok. Com vulguis, però et convido jo eh.

-M’és igual!

En Pau va posar la heroïna sobre el paper, l’ escalfà, va enrotllar un altre tros de paper de plata i se la va fumar. Després va deixar el paper sobre el marbre de la cuina, va respirat fons amb els ulls tancats durant uns segons i va marxar. Mentre sortia de la cuina, abans d’enfilar el passadís cap a la seva habitació, s’aturà un moment i sense ni tan sols girar-se va dir-li a en Gastón:

-Per cert, hauríem de rentar plats.

-Realment volia ser una dona? -Es pregunta.-

S’aixeca d’un salt del sofà. Els punts li tiben la pell però no s’atura. Es dirigeix atemorida, ràpidament cap al lavabo. Obre el llum picant amb la mà oberta contra l’interruptor. No té pausa, les pulsacions es disparen i té la sensació que el cor li travessarà el pit. S’atura davant el mirall amb les mans sobre la pica. No es reconeix en la noia que té al seu davant. Els ulls se li comencen a humitejar. Obre l’aixeta i es mulla amb aigua freda la cara fregant amb força, com si es volgués esborrar de la pell. Aixeca el cap, s’atura uns instants contemplant-se al mirall. Lleugerament inclinada sobre la pica, amb la cara mullada i gotejant, respira profundament. Resta uns instants immòbil, però no pot contenir el plor i finalment llisca desconsolada fins al terra.

En aquest instant en Gastón es desperta sobresaltat, amarat de suor. Els llençols s’escampen pel terra de la habitació a conseqüència segurament d’un moviment frenètic i desquiciat. Estirat boca amunt, amb els ulls oberts, necessita uns segons per retornar a la realitat i comprendre que només es tractava d’un malson, del recorrent visitant nocturn que des que el va deixar la Natalia el trastorna a les nits.