Pàgina web creada per antics estudiants de filosofia amb vocació de ser un repàs informatiu de falses-notícies (i no tan falses) destacades de l’actualitat. Fantàstic sentit de l’humor sumat a una impecable execució…

http://www.elmundotoday.com

Per tots els nostàlgics -i un punt freaks- que recordem amb tendresa les aventures d’en Son Goku, els interminables camps de futbol d’Oliver y Benji o el mono Amedio d’en Marco, El hombre linterna va treure el passat dia 8 de maig el seu primer disc: Cartoon Rock!! En aquest treball, la banda recupera i versiona les mítiques sintonies televisives de sèries infantils dels 80 i els 90 com D’artacan y los tres mosqueperros, David el Gnomo, Willy Fog…

Imatge de www.elhombrelinterna.es

El hombre linterna es un grup que fins ara només actuaven en directe a les nits de Madrid, però que gràcies al boca-orella i a que algun dels seus integrants participen en el programa de Cuatro, El Hormiguero, han augmentat la seva popularitat.

Es tracta d’una proposta una mica especial, però ara que s’apropa el bon temps i les vacances, és una manera fantàstica d’injectar-se bon rollo directament a la vena.

Després de dues propostes musicals estrangeres, en aquesta ocasió torno a recomanar el so d’una banda nacional. No obstant, es tracta d’una banda nacional molt internacional, ja que tot i que els dos membres que componen The Pinker Tones són de Barcelona, la seva música és coneguda i distribuïda per tot el món. Es tracta d’un projecte que va néixer l’any 2001 quan Mister Furia i Professor Manso es van ajuntar per a la realització d’una sintonia televisiva. Tan exitosa va resultar l’experiència que van decidir iniciar una aventura musical en comú, que des d’aleshores els ha permès treure al mercat varis treballs.

Imatge de www.marea-azul.es

Més que un estil de música, The Pinker Tones és una manera de fer música, ja que tot i la gran varietat d’estils de les seves cançons, en totes elles s’hi pot reconèixer el segell propi de la banda, basat en una música simpàtica i vital, ritmes festius i per damunt de tot, una producció brillant.

Com a anècdota freak, dir que The Pinker Tones han produït, juntament amb Risto Mejide, el disc de la última guanyadora d’Operación Triunfo, Virginia Maestro, sota el nom de Labuat.

I per si faltava poc, una mica més i arrojo per culpa de la gran idea que van tenir emetent el capítol en 3D.

La sèrie gira entorn de fenòmens paranormals vinculats al món científic. Aquests fenòmens responen a un patró comú on un grup de gent es dedica a fer servir el món com a laboratori i els humans de conillets d’índies.

Els primers 5 minuts de cada episodi són obres mestres que t’enganxen ja per tot l’episodi. S’ha de dir que l’estructura dels episodis sí és similar a Expediente X: un fenònem paranormal d’introducció, investiguen que passa i al final es tanca (de la manera que sigui) no deixant res obert. Això sí, existeix una història marc que es va desenvolupant poc a poc on existeixen moltes vessants obertes i que a partir del 5é episodi agafa forma i fa més interessant la sèrie.

La història gira entorn d’un quartet: Olivia [Anna Torv], una eficient agent de policia, Agent Broyles [Lance Reddick], el negre que surt a Lost (Abbadon) i recluta al Locke, Naomi… és increible aquest actor, té una presència brutal. Walter i Peter Bishop, pare i fill. El primer [John Noble] és un científic inestable que havia treballat en projectes científics inverossimils i el segon [Joshua Jackson] un fill amb un fosc passat. De fet el millor de la sèrie és el paper que fan els actors. En si la sèrie no és excel·lent: està motl ben feta i motl ben treballada, però el seu argument pot resultar una mica “cansino” a vegades. Tot s’ha de dir que la sèrie just ara ha engegat [van per la meitat de la primer temporada] i que cal donar-li uns episodis de marge ja que fins el moment existeixen masses fils “sueltos”, tots ells sense lligar.

Jo donaria un vot de confiança a la sèrie desprès del regal que ens han fet amb Lost. En si, la sèrie no és excel·lent des del meu punt de vista però està mooolt ben feta, els actors ho fan motl bé i amb el pas dels episodis cada cop un s’enganxa més i més. Així doncs, no és Expediente X, però al loro! que té motl bona pinta.

Des del passat dia 19 ja es a la venta el tercer treball del grup encapçalat pel carismàtic Antony Hegarty, Antony and the Johnsons. Es tracta d’una banda singular i perfectament reconeixible, marcada indefectiblement per la figura del seu cantant i compositor, tant per la seva característica veu com pels temes que tracta a les lletres de les cançons.

The Crying Light manté el to intimista i càlid dels dos anteriors discs, i tot i no comptar amb la força innovadora de l’extraordinari I Am a Bird Now, si es manté fidel a l’ADN de la banda en l’estil musical, que tot i el gir que proposen els temes tractats, segueix apostant per l’elaboració d’una obra final acurada i de qualitat.

Imatge de www.fonart.com

Pels que ja coneguin la música d’Anthony and the Johnsons, aquest disc els permetrà gaudir i capbussar-se en l’evolució del grup, mentre que per a aquells que en desconeixien l’exitència, The Crying Light pot ser l’excusa perfecte per a aproximar-se a aquesta interessant proposta musical.

El proper dia 25, al teatre Joventut de l’Hospitalet, els privilegiats que no pateixin l’ofec de l’època d’exàmens podran gaudir del concert d’un artista extraordinari, Elliot Murphy. Es tracta d’un cantant i compositor de rock nascut a Nova York però que des de fa temps viu a París, amb una extensa trajectòria formada per més de vint treballs que han gaudit d’una excel·lent acollida del públic i una bona valoració per part de la crítica.

Imatge de www.publimatic.com

No obstant, el fet de no ser massa proper als circuits més mediàtics de l’industria i al món de les discogràfiques, no li ha permès gaudir del reconeixement que si tenen altres icones del rock, un reconeixement que d’altre banda, Elliot Murphy es mereix absolutament.

Aquells als que els agradin artistes com Bob Dylan o Bruce Springsteen, haurien de tenir a Elliot Murphy com a un fix a la seva discografia, i el concert que oferirà el proper diumenge subratllat a l’agenda com una cita ineludible.

Molts cops sembla que per a ser valorat a casa, primer s’ ha de ser admirat a fora. Bàsicament, això és el que ha succeït amb El Guincho i el seu treball Alegranza, ja que l’èxit d’aquest canari que viu a Barcelona va esclatar a l’estranger abans que aquí. Aquest és el segon treball en solitari d’ El Guincho, i el que sense dubte el confirmà com a un dels artistes més destacats i influents de l’estat espanyol.

Imatge de www.mistletone.net

A Alegranza s’hi barregen ritmes ètnics d’arrel africana -molt presents a les Canàries-  amb sons més contemporanis i urbans, donant com a resultat una música fresca i innovadora, que quan s’escolta, envolta i transporta a un món irreal amb un imaginari propi, on el color, a partir de l’oïda, es fa més evident que mai.

Certament és una audició molt recomanable per a qualsevol persona, ja que a tots ens va bé de tant en tant,  un moment d’evasió colorista en un dia de realitat en blanc i negre.

Imatge de la Wikipedia

Com ja he dit, no entenc perquè l’inici d’aquesta sèrie nord-americana (NBC) va crear unes expectatives molt altes… És una sèrie ambientada en l’actualitat, on de sobte a un grup de persones se’ls comencen a desenvolupar certes habilitats. Aquestes habilitats consisteixen en: poder viatjar pel temps o aturar-lo, volar, curar-se de qualsevol ferida, generar llampecs, flames, escalfor, fred, tenir telepatia, etc …

Costa molt dir perquè aquesta parida prometia, però la veritat és que estava molt ben produïda, els efectes no estaven del tot malament, i un merder de conspiracions i demés feien que vinguessin moltes ganes de veure-la. En aquesta sèrie, per variar, hi ha La Companyia, que vol controlar a tots els individus amb poders, o bé per tancar-los o bé per utilitzar-los pel seu propi bé. Una de les constants de Heroes és la indefinició entre si La Companyia està en el cantó dels bons o el dels dolents… Segurament aquest sigui un dels grans al·licients de la sèrie als seus inicis, i una de les vacil·lades que l’hagi fet fracassar…

Imatge de 9thwonders.com

Destacar-ne alguns actors, com per exemple un molt bon Zachary Quinto que fa el paper del super-malèfic Sylar (el seu poder és el de robar els poders dels altres després de pelar-los… un poder una mica dependent, no?), i sobretot un dels pilars de la sèrie: en Masi Oka que representa Hiro Nakamura, un analista japonès que pot trencar el continu espai-temps. El Hiro seria un dels “bons”, junt amb els germans Peter [Milo Ventimiglia] i Nathan [Adrian Pasdar] Petrelli, la Claire [Hayden Panettiere], que és la cheerleader oficial, el seu pare Noah Bennet [Jack Coleman] que és un currante de La Companyia i altres frikis, com el molt-odiat Mohinder Suresh [Sendhil Ramamurthy] que no fa més que cagar-la, pobret…

En definitiva, aquest elenc que conté alguns actors molt bons per als seus papers, no han aconseguit fer interessant una sèrie que anava morint pels seus guions. Després d’un petit inici sorprenent, la història no feia més que repetir-se, sense dur-nos a cap conclusió, amb grans episodis finals que acabaven semblant una còpia barata d’X-Men o qualsevol altra sèrie d’éssers amb poders sobre-naturals. Per veure grans super-poders, ja anirem a veure X-Men (o similars), per veure una bona història només podem veure 3/4 parts de la primera temporada. Tota la resta és MORRALLA.

Tot just s’ha acabat el “Volume 3″, i al febrer de 2009 tornaran amb el “Volume 4 – Fugitives”. Jo la seguiré veient, però perquè de tant en tant em va bé perdre 40 minuts, no perquè realment cregui que val la pena seguir aquesta sèrie en aquestes alçades. Si no heu començat a veure-la, busqueu Chuck, Firefly o potser Dexter (no l’he vista, però una crítica en un blog molt reputat la deixa prou bé!). No perdeu el temps amb Heroes.

Imatge de Google Imatges

Firefly és una sèrie futurista nord-americana (FOX) que narra com el capità Malcolm Reynolds [Nathan Fillion], o “mal”, cap allà l’any 2500 i escaig, junt amb la seva tripulació Zoë [Gina Torres], el seu (molt graciós) marit Wash [Alan Tudyk], la jove i càndida Kaylee [Jewel Staite] i el brutalment… brutal Jayne [Adam Baldwin] sobreviuen a tota mena de perreries que els fan mentre són a bord Serenity (una nau de la classe Firefly, d’aquí el nom). El dolent de la peli és “L’Aliança”, una mena de govern interplanetari que persegueix al Simon [Sean Maher], un metge que salva a la seva germana River [Summer Glau] de l’aliança que l’estava sotmetent a proves rares perquè era una mena de superdotada. El Simon i la seva germana pugen a bord de Serenity perquè els transportin ben lluny d’on els està buscant l’aliança.

La trepa de la nau Serenity es guanya la vida mitjançant el contraban, i per tant volen bastant al marge de la legalitat… Per això el Simon escull pujar a la nau que està acostumada a evitar a tota costa els controls de L’Aliança. Evidentment, i sinó la sèrie no seria divertida, els passen totes les putades que els poden passar, i no només amb L’Aliança, sinó també amb els reavers, bèsties que no us agradaria trobar-vos en un vol interplanteri.

Crec que no puc seguir explicant detalls sense risc a deixar anar spoilers, o sigui que no em queda més excusa per fer trigar aquest moment, el de dir el pitjor que té aquesta sèrie: Només dura una temporada de 14 episodis. És molt dolorós arribar al catorzè capítol, i tenir aquella sensació de… res. No hi ha res a fer, la sèrie ha acabat. No hi ha més capítols, degut a una baixa audiència quan la van emetre per primera vegada, tot i que quan va sortir a la venda en DVD l’acollida va ser molt alta. Precisament per això, després d’aquesta gerra d’aigua freda bé una bona nova: Van fer una película, Serenity. Vindria a ser com un super-últim-capítol que ve poc després de l’últim episodi de la sèrie (tot i que es va emetre dos anys després d’aquesta). Els personatges són els mateixos, per tant poc més hi ha a dir. Quan s’acaba de veure el catorzè episodi de la sèrie, només queda pair-la durant uns dies (o unes hores, o minuts, depenent de com de ràpid sigui el torrent de Serenity…) i veure com acaba. No es pot parlar de la peli com a tal, és un gran últim episodi que es va fer per cinemes.

Per acabar, només voldria comentar (potser algun observador ja se n’ha adonat), que l’actor que interpreta Jayne, és el mateix que interpreta John Casey a Chuck. És un enorme personatge, si sou com jo, acabareu estimant-lo. Un dels moments de màxim esplendor del Jayne és en el setè capítol, que du de nom: Jaynestown.

Si us plau, veieu-la. M’agraireu aquest consell.

El meu proveïdor oficial de sèries me la va recomanar altament i fent-li cas, he acabat encisat. En si, l’argument és força des-encoratjador: un forense que resulta ser un assassí en sèrie, això sí, només mata a aquells que s’ho mereixen tot seguint un codi ensenyat pel seu pare ja mort.
En si, l’argument ens podria conduir a un carreró sense sortida i fins i tot es podria trobar connotacions absolutament feixistes en ell… molt allunyat del que realment és.

La sèrie passa a Miami – element també essencial - i una de les seves grandeses és l’entorn/ambient que crea. La sèrie transmet constantment emocions, hom es troba en un clima de calma-tensa accentuat per la naturalesa ja de per si agobiant de la ciutat.
Cada episodi està cuidat al detall i el fil argumental – a vegades un pel previsible – està molt ben treballat.
Com hem dit abans, l’argument “d’un assassí que mata gent dolenta” és purament feixista, però la gran gràcia és que en cap moment es justifiquen les accions… ell és un monstre, així ens ho fan saber i així s’accepta com a tal. Ell no té cap justificació, és simplement un monstre. A diferència de molta altra gent, que ho són i no ho veuen pas així.

A diferència de moltes sèries aquesta no genera cap ànsia. Personalment és tot un ritual: de nit, en versió original (juguen molt amb l’idioma anglès-castellà, és Miami!), un verd, i a ser absorbit per la producció. S’ha de mirar amb moderació, mai més d’un al dia, ja que hom queda ben saciat desprès de cada episodi.

Actualment acaba d’acabar la tercera temporada, i hi ha previsió de fer una quarta i última.

Per aquells que la veieu o la penseu veure… a gaudir de gust and I wish you a darkly dreaming nit.

Potser és tard per comentar aquesta sèrie de televisió, però crec que encara sóm a temps d’aconseguir que algú s’hi aficioni. Tot i haver-ne sentit a parlar des de feia mesos per gent que la seguia als Estats Units (NBC), no va ser fins que TV3 va començar a emetre-la en català que la vaig veure. Just després del Polònia, vaig enganxar-la al segon capítol, on una barreja d’acció molt còmica i una mica de frikisme (entenent friki com a nerd) molt divertit i ben portat em van atrapar de mala manera.

Imatge de tv.com

Chuck tracta de les desventures que pateix el protagonista: Chuck Bartowski [Zachary Levi]. Aquest és un nerd (una mena d’enginyer en informàtica que treballa arreglant ordinadors en uns grans magatzems d’electrònica) que accidentalment es converteix en un valor molt important per als serveis d’intel·ligència dels Estats Units. Dit així sembla una mica patillero, però el fons de la qüestió no tracta en el fet que ell emmagatzemi al seu cervell tots els secrets del govern, i per tant hagi de ser protegit per dos agents, sinó en la manera en la que viu aquest procés. Per protegir en Chuck, mentre ell fa veure que no ha passat res i segueix igual la seva avorrida vida, la CIA i la NSA envien la Sarah [Yvonne Strahovski] i en John [Adam Baldwin]. Aquest trio (protegit i protectors) són els que protagonitzaran sempre les escenes d’acció (molt ben fetes, estil James Bond però amb bastant d’humor), mentre que l’entorn d’amics i família d’en Chuck apareix en l’altra faceta de la sèrie.

Com molt poques vegades passa, de seguida t’encapritxes amb bona part dels personatges: el propi Chuck, que te l’enduries a casa, el seu amic (aquest sí, friki de veritat) Morgan, la seva gairebé-perfecta germana Ellie [Sarah Lancaster] i el seu absolutament-perfecte cunyat: El capità Awesome!!! [Ryan McPartlin] i sobretot amb els dos “polis” de la sèrie: L’encantadora Sarah Walker (que te al pobre Chuck en ascuas constantment) i el no-menys encantador John Casey.

Recomano a tothom que la vegi, ja que és molt, però molt distreta, i realment crea addicció… Jo no vaig poder esperar a anar veient els episodis a TV3 sabent que ja estaven emesos en anglès als Estats Units  i em vaig posar al dia ràpidament. A dia d’avui s’ha emès fins al capítol 11 de la segona temporada.

Imatge de la Wikipedia

Superbad, o “la pel·lícula amb un títol més mal traduït de la història” em va causar una gran impressió un parell de setmanes enrere quan la vaig veure.

Una pèssima estratègia de marketing va decidir anomenar Supersalidos a aquesta pel·lícula i encasellar-la com “una altra peli d’adolescents“. Tot i que els protagonistes siguin adolescents, estem davant d’una obra gairebé de culte. Un frikisme molt ben portat fa que una història realment patètica si s’intenta descriure en una frase (dos pringats intenten follar abans d’acabar la seva etapa a l’institut) es converteixi en dues hores molt divertides amb escenes absolutament surrealistes.

Els millors moments són generalment protagonitzats per la parella de policies que acompanyen a McLovin durant la nit en la que transcorre gairebé tota la pel·lícula. Veient extres vaig descobrir que un dels dos polis (el més sonat) és alhora un dels dos guionistes, i es pot entendre que es va voler ficar en el personatge més trastocat del repertori.

Molt recomanable. No us deixeu enganyar pel títol. És una peli per riure, però no és “una altra peli d’adolescents“.